DESPEDIDES

Despedir-se no és fàcil. No és fàcil quan hi ha un vincle emocional. Potser si hi penso la Vida està feta de despedides, doncs res queda per sempre. Ens despedim del ventre de la nostra mare al nèixer, ens despedim del nostre fill el primer dia que el duem a l'escola, i quan entra en l'adolescència diem adeu a l'infant que mai mès serà i ens preparem per veure'l abandonar el niu. Cada etapa de la Vida és una despedida. Ens despedim d'amics, d'estudis, de cursos, de feines, fins hi tot d'objectes, de llars, d'estils de vida.....el que deia, una de vegades, té la sensació que es passa una gran part del seu camí dient "adeu".
Despedir-se no és gens fàcil, no és fàcil quan hi ha un vincle emocional, com el de pertànyer a una família. Tan se val de quin tipus, la original, l'escollida o la imposada.
A la Resi som una família. Un grup de persones que hi viuen i conviuen i un altre grup de persones que passen dia rera dia una sèrie d'hores amb els ressidents acompanyant-los en el seu tarannà, i....ja ho diu aquella frase tan tòpica "el roce hace el cariño", és innevitable sentir-se estimat i estimar. Fer amistats, i quelcom més, crear vincles afectius.
I.....llavors ve el dia de la despedida, arriba imparable i l'has d'afrontar, has estat allà, acompanyant fins el darrer moment, ESTANT i prou, doncs poca cosa més es pot fer.
 I aquell ser amb qui has compartit experiències, trossets del seu camí, marxa.....i ....dius adèu i li desitjes un bonic viatge i te'n alegres per ell/a i llavors et mires i mires el teu cor que sent pena, pena perquè ja no tornaràs a veure'l/a, perquè quan hom marxa SEMPRE DEIXA UN ESPAI BUIT, i es nota. Ja no hi  hauran més trossets de camí compartits. 
Quedaran les fotos, tímits testimonis d'alguns moments....quedaran records, anècdotes i també aquell vincle, dins el cor, que ja no es trenca, i ha fet més gran i tupida la meva xarxa de relacions, i allà podré recòrrer sempre que ho necessiti i tornar a reviure el que desitji relacionat amb la persona que ja ha marxat.

Al llarg del mes de març ens han deixat, la Pia, la dóna coratge i obstinada, la seva voluntat de ferro em va donar una lliçó de vida, l'amor que sentia vers al seu marit i d'ell a ella, una gran admiració.
La Montserrat, una dona orgullosa, que també em va ensenyar la virtut de la humiltat.
La María Molina. D'ella em quedo amb l'amor dels seus fills.
El Paco, un camí entortolligat amb final feliç per a ell i els seus fills, nets i la que va ser durant molt temps la seva companya de vida.
La Josefa, la sabiesa personificada, mare terra, sentit comú a doju, i amor. 
Tots ells ens han deixat amb el cor encongit, i per poc temps, doncs malgrat l'espai buit està present, queda l'AMOR que ens van regalar.

Us deixo amb un petit recull de fotografies del darrer quatrimestre. És el petit homenatge que volem fer-lis, tot l'Equip de la Resi, a ells i a les seves famílies.


































Comentarios

Entradas populares de este blog

TARDOR, HIVERN A LA RESI, DARRERES SETMANES DEL 2017

CARNIVAL D'ANIMALS, EMOTICONOS I ALTRES HISTÒRIES

FINALS DE MARÇ, ABRIL I TALLERS I TALLERS I ALGUN QUE ALTRE ANIVERSARI.